Garsa de mar eurasiàtica
Haematopus ostralegus  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Pes | 46,7 g 518 g |
| Envergadura | 0,82 m |
| Nombre de cries | 3,2 |
| Període d'incubació de l'ou | 25 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Gairebé amenaçada | |
| UICN | 22693613 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Charadriiformes |
| Família | Haematopodidae |
| Gènere | Haematopus |
| Espècie | Haematopus ostralegus Linnaeus, 1758 |
| Tipus taxonòmic | Haematopus |
| Distribució | |
 Distribució geogràfica de la garsa de mar (Groc: resident a l'estiu, blau: resident a l'hivern, i verd: poblacions sedentàries). | |
La garsa de mar eurasiàtica (Haematopus ostralegus Linnaeus, 1758)[1] és una espècie d'ocell de l'ordre dels caradriformes. Conegut en català amb els noms de garsa de mar, cama-roig, cegall bord[2], emperador, garsa marina, morena ostrera i sampaostres.[3]
Morfologia
[modifica]- És un ocell amb el cap, la gola, el coll, les parts superiors i l'extrem de la cua negres i la resta del cos blanca.
- Fa 40-45 cm.
- Té un bec llarg, vermell ataronjat, que és un bon exemple d'adaptació, perquè l'utilitza per a desenganxar pagellides, crustacis i altre bestioles de les roques, així com per desenterrar-les, en el cas que es trobi en estuaris fangosos o en platges.
Subespècies
[modifica]Segons la classificació de HBC Alive 1917, aquesta espècie està formada per 4 subespècies:
- H. o. ostralegus Linnaeus, 1758, d'Islàndia, i des d'Escandinàvia fins Europa Meridional.
- H. o. longipes Buturlin, 1910, des d'Ucraïna i Turquia fins Rússia central, Sibèria occidental, Kazakhstan i Xina occidental.
- H. o. osculans Swinhoe, 1871. De la Península de Kamtxatka. Corea i Xina nord-oriental.
- H. o. finschi Martens, 1897. De les costes de Nova Zelanda.
Altres autors consideren l'última una espècie de ple dret: Haematopus finschi.
Distribució geogràfica
[modifica]Habita les costes de tots els continents, excepte els polars.
Reproducció
[modifica]Als Països Catalans, només nidifica al Delta de l'Ebre, a l'Estany de Salses i a la costa valenciana, i de manera molt localitzada. També ho fa a la Camarga.
L'època de cria comprèn des de la darreria de febrer fins al mes d'agost. A les costes rocalloses, amb platges, fan una depressió al sòl i la folren amb pedretes, etc. La femella, a l'abril, hi pon 2-3 ous, que més que ous semblen pedres, gràcies al color perfectament mimètic que tenen. El covament, en el qual hi prenen part tots dos pares, s'allarga fins a 27 dies, al terme dels quals caldrà esperar 4 setmanes abans que els polls no volin. Les parelles nidifiquen en solitari, sense unir-se a altres colònies properes.[4]
Costums
[modifica]Durant les migracions i a l'hivern, la presència de la garsa de mar es fa una mica més habitual. És gregària: se'n poden veure grans bandades al llarg del litoral.[5]
Referències
[modifica]- ↑ «https://www.biodiversitylibrary.org/item/10277#page/171/mode/1up».
- ↑ «LÈXIC DE L'ARRÒS I S'ALBUFERA».
- ↑ Ortega i Gonzàlez, Enric; Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans IEC 2017 isbn 978-8499653624
- ↑ Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 105. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 8473063546
- ↑ Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgines 46-47. ISBN 843150434X
Enllaços externs
[modifica]- Estudi de la garsa de mar al Principat de Catalunya. (català)
- Àmplia informació i fotografies d'aquest ocell. (francès)
- Descripció, hàbitat i ecologia de la garsa de mar. (castellà)
- BirdLife International (2004). Garsa de mar. Llista Vermella de la UICN, Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2006. Consultat el 17 de maig del 2008 (en anglès).
