Vés al contingut

Dave Grusin

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaDave Grusin

(2008) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(en) Robert David Grusin Modifica el valor a Wikidata
26 juny 1934 Modifica el valor a Wikidata (90 anys)
Littleton (Colorado) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Colorado
Littleton High School (en) Tradueix
Escola de Música de Manhattan Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, compositor, compositor de bandes sonores, actor, músic de jazz, pianista, director d'orquestra, líder de banda Modifica el valor a Wikidata
Activitat1962 Modifica el valor a Wikidata -
GènereJazz, jazz fusió i jazz contemporani Modifica el valor a Wikidata
Influències
InstrumentPiano i teclat Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficGRP Records (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
GermansDon Grusin Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webdavegrusin.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0006115 IBDB: 500339 TMDB.org: 10771
Spotify: 0SPkat5bgfP5wo2kbqZIwu Musicbrainz: 7915b61a-da59-4e4e-83d3-bde7a24bd1ba Songkick: 538165 Discogs: 37730 Allmusic: mn0000684920 Deezer: 1928 Modifica el valor a Wikidata

Dave Grusin (Littleton, Colorado, Estats Units, 26 de juny de 1934) és un compositor, arranjador i pianista estatunidenc. Ha tingut diverses nominacions als premis Oscar, als premis Grammy i als premis Golden Globe. Va guanyar un Oscar per la música de la pel·lícula The Milagro Beanfield War de Robert Redford. I, entre altres, va guanyar un premi Grammy per la música a Els fabulosos Baker Boys; el seu primer Grammy el va guanyar pel seu àlbum de música, Harlequin, el 1985; els seus àlbums de crossover de clàssics, Two Worlds i Amparo, també van ser nominats a Grammys.[1][2]

Grusin ha compost moltes bandes sonores per al cinema i la televisió, guanyant nombrosos premis per al seu treball. Encara que ha treballat en molts estils musicals, ha destacat sobretot com a artista de jazz. La música de Grusin es caracteritza per una combinació de soft jazz i melodies de blues i sentimentals temes d'amor al piano, un estil que ha fet encapritxar a directors com Warren Beatty i Robert Redford. Entre 1998 i 1999, va aparèixer en la llista del "10 millors artistes de jazz" de la revista Billboard',[3][4][5]

Biografia

[modifica]

Va néixer a Littleton, Colorado; la mare de Grusin era pianista i el seu pare, un violinista de Riga, Letònia.[6][7] va estudiar música a la Universitat de Colorado a Boulder i va obtenir el títol de grau el 1956.[8] Entre els seus professors figuraven Cecil Effinger i Wayne Scott, pianista, arranjador i professor de jazz.[9]

Després d'estudiar Grusin esdevenia el pianista habitual i arranjador del cantant Andy Williams, que el portà l'any 1966 al seu tret de sortida al món del cinema amb una pel·lícula per la TV anomenada Gidget, protagonitzada per Sally Field. Va produir el seu primer senzill, "Subways Are for Sleeping", el 1962 i la seva primera partitura de pel·lícula per a Divorce American Style (1967). Es van seguir altres partitures, com ara Winning (1969), The Friends of Eddie Coyle (1973), The Midnight Man (1974) i Three Days of the Condor (1975).[8]

D'aquesta manera, començava una doble carrera. El Dave Grusin llegenda de jazz, el pianista virtuós, l'artista, amb àlbums reeixits com Migration, Homage to the Duke i Two For The Road. Llavors hi ha el Dave Grusin compositor de cinema, al qual s'ha reconegut entre altres premis amb vuit nominacions a l'Oscar, incloent el que va guanyar el 1988 pel film de Robert Redford The Milagro Beanfield War, el que ha compost per a pel·lícules reeixides com El graduat (1967), La noia de l'adéu (1977), El cel pot esperar (1979), The Electric Horseman (1979), El campió (1979), On Golden Pond (1981), Tootsie (1982), The Goonies (1985), Tequila Sunrise (1988), Els fabulosos Baker Boys (1989), Havana (1990), The Firm (1993) i Hope Floats (1998).[10]

Va rebre un doctorat honorífic del Berklee College of Music el 1988 i de la Universitat de Colorado, College of Music, el 1989. Grusin fou iniciat en el Beta Chi Chapter of Phi Mu Alpha Sinfonia de la Universitat de Colorado el 1991.[11]

Filmografia

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Daniels, Melissa «Lee Ritenour and Dave Grusin to Return with ‘Amparo’». JazzTimes, 20-06-2008 [Consulta: 22 abril 2019].
  2. ↑ Soergel, Brian «Lee Ritenour & Dave Grusin: Amparo». JazzTimes, 01-10-2008 [Consulta: 22 abril 2019].
  3. ↑ «Billboard Dec 26, 1998 - Jan 2, 1999». Billboard 110 (52): 27. 
  4. ↑ «Top Jazz Artists and Albums». Billboard 110 (26). Jun 27, 1998: 44. 
  5. ↑ «Billboard Dec 27, 1997 - Jan 3, 1998». Billboard 110 (26). Jun 27, 1998: YD-68. 
  6. ↑ «Dave Grusin Page». [Consulta: 9 gener 2018].
  7. ↑ «Dave Grusin Biography». [Consulta: 22 abril 2019].
  8. ↑ 8,0 8,1 «The Dave Grusin manuscripts An inventory of holdings at the American Music Research Center». American Music Research Center. [Consulta: 22 abril 2019].
  9. ↑ «Cecil Effinger Interview with Bruce Duffie». [Consulta: 22 abril 2019].
  10. ↑ On Golden Pond (Main Theme) Sheet Music. ISBN 978-1-4950-4316-1. 
  11. ↑ «Charles E. Lutton Man of Music». [Consulta: 22 abril 2019].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dave Grusin
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Dave_Grusin&oldid=32384961»