Vés al contingut

Mike Leigh

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaMike Leigh

(2023) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement20 febrer 1943 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Brocket Hall (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
FormacióRoyal Academy of Dramatic Art - interpretació (–1962)
Buile Hill High School (en) Tradueix
Camberwell College of Arts
Central School of Art and Design
London Film School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista, escriptor, director de televisió, director de teatre, actor, dramaturg, realitzador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1971 Modifica el valor a Wikidata -
Membre de
Família
CònjugeAlison Steadman (1973–2001) Modifica el valor a Wikidata
Premis
Veu: Mike Leigh Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0005139 Allocine: 10944 Allmovie: p99264 TMDB.org: 65452 Modifica el valor a Wikidata

Mike Leigh (Brocket Hall (Hatfield), Hertfordshire, Anglaterra, 20 de febrer de 1943) és un escenògraf de teatre i direcció de cinema anglès.

Biografia

[modifica]

Mike Leigh entra, l'any 1960, a la Royal Academy of Dramatic Art que abandona dos anys més tard per discrepància de punts de vista.[1] Estudia després dibuix i cinema a la London Internacional Film School.[1] Busca treballar abans que res al cinema, esdevé autor i escenògraf de teatre i col·labora amb diverses tropes experimentals i la Royal Shakespeare Company.[1] Munta la seva primera peça, The Box Play, l'any 1965.[1] Realitza el seu primer film l'any 1971 adaptant la seva peça Bleak Moments: el film obté el Lleopard d'or del Festival de Locarno i el Gran Premi a la millor pel·lícula a Xicago però el públic no mostra interès. Malgrat aquest fracàs, aquesta primera realització li val ser reconegut com el representant del nou cinema d'autor britànic com Ken Loach.[1] A través d'aquest retrat d'una secretària que viu amb la seva germana discapacitada i incapaç de comunicar, Leigh construeix una posada en escena precisa i minimalista: silencis molestos i converses anodines conviden l'espectador a fer l'experiència de la durada.[1]

Torna després al teatre, creant dues peces l'any 1973 The Jaws of Death i Wholesome Glory, amb Alison Steadman amb qui es casa el mateix any. Roda en paral·lel molts telefilms, obligat a deixar el cinema perquè la seva independència d'esperit, el seu mètode de treball i la negror dels seus scripts espanten els productors.[1] Torna a la pantalla gran l'any 1988 amb High Hopes, inicialment produït per la televisió. El director obté el seu primer reconeixement públic l'any 1993 amb Naked, pintura fosca i decebedora d'un antiheroi, que s'endú el Premi a la millor direcció i d'interpretació masculina (per a David Thewlis) al Festival de Canes.[2][3] Segueix amb Secrets i mentides (1996) que narra la retrobada d'una jove negra de bona família, abandonada quan va néixer per la seva mare biològica, una obrera blanca d'un barri popular.[4] El film guanya la Palma d'Or a Canes i suposa a Brenda Blethyn el Premi d'interpretació femenina.[5][6]

L'any 2004, és a Venècia on el cineasta coneix la consagració assolint el Lleó d'Or per a Vera Drake, que evoca la vida d'una avortista londinenca dels anys 1950, interpretada per Imelda Staunton premiada per la Copa Volpi a la millor actriu.[7] Jim Broadbent, un dels actors fetitxes de Leigh,d'altra banda ja havia obtingut el Premi d'interpretació a Venècia per al seu paper de llibretista d'òpera del Londres victorià a Topsy-Turvy. L'any 2008, la comèdia Be Happy, que posa en escena una professora tant feliç com imprevisible, suposa a Sally Hawkins l'Os de plata a la millor artista al 58è Festival de Berlín. Després d'alguns anys d'absència a Canes, després d'un contenciós amb la direcció qui hi havia rebutjat seleccionar Vera Drake, el cineasta torna a la Croisette, l'any 2010 i presenta Another Year, pintura malenconiosa, en quatre estacions, d'alguns britànics d'edat madura, sortits de la classe mitjana[8] Participa de nou a la competició de Canes l'any 2014 gràcies a Mr. Turner, fresc biogràfic consagrat al pintor J.M.W. Turner per la qual Timothy Spall, que encarna el paper del títol, rep el Premi d'interpretació masculina.

Entre humor i gravetat, el cinema de Mike Leigh posa en escena els drames íntims de persones ordinàries, generalment sortides de mitjans socials desafavorits o de la classe mitjana baixa.[1][2] Amb el seu compatriota Ken Loach i els germans Dardenne, és considerat com el que ha renovat, en el pla temàtic, narratiu i estètic, el cinema social europeu als anys 1990.[2] El seu mètode de treball s'orienta a la improvisació.[1] Rebutjant escriure una llista de diàlegs precisos, espera sobretot que els actors participin en el guió i utilitzin les seves pròpies paraules a partir d'una investigació sobre el terreny i d'un compromís total en situacions dibuixades per una sinopsi reduïda al mínim estricte. Per aproximacions successives, la repetició i el treball dels actors aprofundiran els personatges i el guió.[1] Mike Leigh va ser jurat al 50è Festival de Canes i president del jurat de la Berlinale 2012.

Filmografia

[modifica]

Llargmetratges

[modifica]

Curts

[modifica]
  • 1975: Five minuts Films
  • 1975: The Permissive Society
  • 1976: Knock for Knock
  • 1987: The Short and Curlies
  • 1992: A Sense of History

Telefilms

[modifica]
  • 1973: Hard Labour
  • 1976: Nuts in May
  • 1977: The Kiss of Death
  • 1977: Abigail's Party
  • 1979: Whos's Who
  • 1980: Grown-Ups
  • 1982: Home Sweet Home
  • 1983: Meantime
  • 1985: Four Days in July

Actor

[modifica]
  • 1998: Welcome to Hollywood d'Adam Rifkin i Tony Markes: ell mateix

Premis i nominacions

[modifica]

Premis

[modifica]
Mike Leigh, president del jurat de la Berlinale 2012.

Nominacions

[modifica]

Teatre (escriptura i posada en escena)

[modifica]
  • Bleak Moments (1970)
  • A Rancid Pong (1972)
  • Wholesome Glory (1973)
  • The Jaws of Death (1973)
  • Dick Whittington and his Cat (1973)
  • The Silent Majority (1974)
  • Babies Grow Old (1974)
  • Abigail's Party (1977)
  • Ecstasy (1979)
  • Goose Pimples (1981)
  • Smelling a Rat (1988)
  • Greek Tragedy (1989)
  • Greek Tragedy (1990)
  • It's ha Great Big Shame (1993)
  • Abigail's Party (2002)

Compromisos

[modifica]

L'octubre de 2010, per protestar contra la política israeliana, declina l'oferta de fer una visita a finals de novembre de 2010 a l'escola de Cinema i Televisió Sam Spiegel de Jerusalem, la més antiga del país. Respon al director

« « Si vos i jo vivim prou de temps per veure la pau, una situació justa per als Palestins, i si Gaza retroba la seva humanitat, seré el primer a fer una visita a l'escola. »

.[9]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 «Article de l'encyclopédie Universalis sur Mike Leigh».
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «Mike Leigh, à propos de son cinéma». Ina.
  3. ↑ «Palmarès 1993». Festival de Cannes.
  4. ↑ «Présentation de Secrets et Mensonges». Ina.fr.
  5. ↑ «Palmarès de Cannes (1996)». Ina.fr.
  6. ↑ «Cannes: la Palme d'or pour Secrets and Lies de Mike Leigh». Ina.fr.
  7. ↑ «Présentation de Vera Drake». Ina.fr.
  8. ↑ «Mike Leigh ou les saveurs amères de l'automne». TF1.fr.
  9. ↑ «Mike Leigh decideix fer boicot a Israel».[Enllaç no actiu]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Mike_Leigh&oldid=34166813»