Nació espanyola
Nació espanyola, també referida com a Poble espanyol, és un concepte jurídic definit per la vigent Constitució Espanyola de 1978 que fixa quin és el subjecte polític que legalment és titular i del que emana tota font de sobirania, i que fou legitimat pel Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola de 1978.
En el pensament polític i l'ordenament jurídic espanyol vigent és un concepte subjecte a diferents interpretacions, contradictòries entre si però de vital importància per a la supervivència del Regne d'Espanya, i que el seu màxim òrgan interpretatiu, el Tribunal Constitucional d'Espanya ha intentat definir, especialment durant les discussions del recurs de constitucionalitat sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, que per l'abril de 2010 continuava sense resolució, encara que sí amb un fonament jurídic consensuat[1] que finalment es va expressar en la sentència de 28 de juny del 2010, en establir que «carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto a Cataluña como nación y a la realidad nacional de Cataluña».[2]
La diferenciació que fa la Constitució de 1978 entre els conceptes de «nació» i «nacionalitat» és amfibològica des del punt de vista lingüístic,[3] així com del polític. Les lectures de la seva utilització en el Preàmbul i en l'article segon de la Constitució poden donar origen a molt diferents interpretacions amb conseqüències pel que fa a la definició del subjecte de la sobirania -poder originari-, o la seva identificació amb el concepte de poble espanyol, en ser la nació general, pròpia i comuna a tot ell, o amb el territori on històricament s'ha assentat.[4] Això no obstant, la pluralitat d'aquesta polisèmia, per l'esmentat fonament jurídic del projecte de sentència del Tribunal Constitucional, és «por completo irrelevante en el contexto jurídico, no pudiéndose referir el término nación a otro sujeto que no sea el pueblo titular de la soberanía».[5]
Si des del 1714 amb els decrets de Nova Planta s'unificà jurídicament tots els territoris del monarca borbònic sota un mateix ordenament jurídic, amb l'esfondrament de la Monarquia Absoluta Borbònica (1833) començaren a sorgir al llarg del segle xix diversos moviments nacionalistes, amb diferent entitat en diversos territoris (especialment a Catalunya, País Basc i Galícia), que neguen o matisen la seva pertinença a una unitat nacional espanyola, adoptant al llarg del temps diferents posicions pel que fa a la consideració i identificació, tant dels seus territoris i poblacions, com pel que fa a la seva denominació com a entitats nacionals o d'un altre tipus;[6] demanant en alguns casos el reconeixement del seu dret a l'autodeterminació, o considerant a Espanya sota diferents formes, fins i tot negant la seva naturalesa mateixa de nació.[7]
Sobirania popular
[modifica]Segons la Constitució Espanyola de 1978 el «Poble espanyol» no reconeix sobiranies superiors ni inferiors a la seva pròpia, però permet dins del seu cos social l'expressió de voluntats particulars de cadascuna de les agrupacions d'interessos d'origen social (sindicats i patronals), polítiques (partits), religioses o d'altra índole, i molt especialment no només permet sinó que fomenta les agrupacions d'origen territorial de cada un dels «Pobles d'Espanya», organitzats políticament en comunitats autònomes. Totes les voluntats particulars s'han de tenir en compte i conciliades entre si i amb la voluntat general de la nació espanyola, que atén al seu interès general.
L'organització política de la nació espanyola és l'estat,[8] els poders emanen del poble espanyol i l'extensió territorial alberga el medi físic que el poble espanyol habita. La nació espanyola inclou, com a pròpies i comuns a tots els espanyols, totes les terres i cultures d'Espanya, i garanteix el dret de cadascuna de les nacionalitats i regions que la integren el dret a l'autonomia amb l'elaboració d'estatuts d'autonomia. Aquesta expressió política articulada dins de l'estat permet que el sentiment de pertinença a una nació particular[9] d'algun dels pobles d'Espanya no exclogui, sinó que afirmi la seva pertinença a la comuna nació espanyola. L'expressió «nació de nacions», aplicada en aquest context, és objecte de controvèrsia, però no sembla molt allunyada de l'esperit constitucional.[10]
Protegir la seva identitat territorial i cultural permetent la seva actualització i progrés, és dret i obligació tant de nacionalitats com de regions. Aquesta protecció no pot donar lloc a privilegis, ja que comú a tots els espanyols és la riquesa que protegeix i és deure la solidaritat entre tots ells.
Drets col·lectius i individuals
[modifica]La possessió d'una identitat diferenciada proporciona el dret col·lectiu a l'autonomia, és a dir, la lliure acceptació de la pròpia identitat per la comunitat que tria preservar-la i actualitzar-la. És aquest l'únic dret col·lectiu, concepte que per als partidaris d'una visió individualista dels drets humans és de difícil encaix,[11] però que està present en la Constitució. Tots els altres drets són els drets individuals que emanen de la ciutadania, tret comú a tots els espanyols i no particularitzat de cada poble d'Espanya. Tots els ciutadans espanyols són, doncs, iguals en drets, i de tal igualtat es deriva la unitat de la nació espanyola.
Juntament amb el dret col·lectiu a l'autonomia hi ha l'obligació col·lectiva de la solidaritat, de la mateixa manera que juntament amb els drets i llibertats individuals venen els deures de la ciutadania, com el de la defensa o la contribució al sosteniment de les despeses públiques.
La denominació de les comunitats autònomes
[modifica]No queden explicitades en el text constitucional, però com a desenvolupament d'ell, es constitueixen en el territori espanyol dinou comunitats autonònomes: dues d'elles ciutats, Ceuta i Melilla, dues insulars: Balears i Canàries, i quinze peninsulars: Andalusia, Aragó, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Catalunya, Comunitat autònoma del País Basc, Extremadura, Galícia, La Rioja, Comunitat de Madrid, Regió de Múrcia, Comunitat Foral de Navarra i Comunitat Valenciana.
Les denominacions o qualificacions denominatives de cada comunitat autònoma són diferents per a cada una - comunitat, ciutat, regió, principat o país - i encara que el terme «país», cada vegada que es planteja, produeix un debat polític i intel·lectual agudíssim, no hauria d'haver-hi inconvenients constitucionals[12] perquè aquesta denominació pugui ser el d'una nacionalitat -terme recollit en la mateixa Constitució-, de la mateixa manera que, si arriba el cas, puguin denominar regne, senyoriu o comtat, per citar només noms que en alguna ocasió han tingut alguna de les agrupacions territorials que van conformar la Monarquia d'Espanya.[13]
De la denominació no s'hauria de seguir cap discriminació ni positiva ni negativa. Tampoc la denominació de «nació» porta per si mateixa a la identifica nació jurídica amb estat.[14] La denominació d'una comunitat autònoma no equival a la forma organitzativa política d'un estat, que només es refereix als estats, i segons la constitució del regne d'Espanya és la monarquia parlamentària. A part de no interferir amb la forma política de l'estat -i el terme nació no ho fa-, el principal requisit sobre la denominació d'una comunitat autònoma és que, si ha de figurar en el seu estatut d'autonomia, per modificar haurà de sotmetre's als requisits que exigeix la reforma de tal estatut. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya va interpretar que l'ús del terme «nació» en el preàmbul d'aquest estatut, sense ser inconstitucional, no tenia la consideració de nació jurídica.
Nació espanyola i nacionalitats històriques
[modifica]
L'ambigüitat de la formulació de l'article 2 de la Constitució espanyola de 1978, que en el seu moment va permetre un ampli consens per a la seva aprovació, té com a problema la diferent interpretació que es pot fer dels conceptes «nació» i «nacionalitat»:[15]
A part del valor jurídic del concepte de «nacionalitat» -Nacionalitat (dret) de passaport-, i que en altres idiomes és un concepte que es defineix per altres denominacions (p. ex. Staatsbürger en alemany, que literalment significa «Ciutadà de l'Estat»)- el concepte de «nacionalitat» té també significació política i cultural. En termes generals, el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola la defineix de quatre formes:
- Condició i caràcter peculiar dels pobles i habitants d'una nació
- Estat propi de la persona nascuda o naturalitzada en una nació
- Esp. Comunitat autònoma a la qual, i el seu Estatut, se li reconeix una especial identitat històrica i cultural
- Esp. Denominació oficial d'algunes comunitats autònomes espanyoles[16]
El concepte de «nació» pot entendre's com la comunitat del poble amb la terra i cultura en què viu, i sorgeix d'una història compartida i reviscuda per cada generació amb voluntat d'actualitzar.[17] Els mites d'origen comú no són la part més rellevant de la cohesió nacional -ja va dir Johan Huizinga que per l'estudi d'una societat cobra el valor d'una veritat la il·lusió en què viuen els seus contemporanis; Eric Hobsbawm que les tradicions s'inventen, i Benedict Anderson que les nacions són comunitats imaginades -.[18] Les identitats lingüística, religiosa o ètnica, més eficaços per a tal cohesió, tampoc són ni suficients ni necessàries pel seu propi pes (vegeu exemples a nacionalisme). La convivència confusa de totes les característiques i l'existència de minories interpenetrades de cadascuna d'elles farien impossible la definició de frontera nacional alguna. Les fronteres nacionals espanyoles, deganes entre les d'Europa, daten de 1659 (Tractat dels Pirineus amb França) i de 1806 (Guerra de les Taronges amb Portugal), però és práctimante impossible defensar que reflecteixen cesures ètniques, lingüístiques, culturals o religioses.
Més enllà del mite o les identitats forçades, la nació és un exercici voluntari i racional de convivència en llibertat i igualtat de drets entre gent que es consideren lliures i iguals -el plebiscit quotidià d'Ernest Renan-.[19] Però aquesta voluntat és menys voluntària del que sembla, o almenys respon a la iniciativa d'un impulsor. Per a Józef Piłsudski «És l'Estat el que fa la nació i no la nació a l'Estat»".[20] És clar que és la imposició pel poder la forma en què les nacions s'acaben definint, però no es pot ignorar que existeixen, menys en la consciència dels qui creuen pertànyer a elles, que és el que proporciona la potència del concepte. Les enquestes[21] i estudis sobre la identitat nacional espanyola sempre donen resultat que la gran majoria dels habitants d'Espanya, incloses les comunitats governades per nacionalismes perifèrics, se senten en algun major o menor grau espanyols.
Independentment del seu origen, com a fruit d'un sentiment, l'expressió de la nacionalitat forma part del més íntim de la persona.[22] Quan s'ha pretès prohibir o imposar (per exemple, durant el franquisme), les conseqüències van ser les contràries a les preteses en el termini d'una generació. Les lleis no han d'ignorar-la, però tampoc extreure'n privilegis ni situacions injustes.[23]
La nacionalitat pot conduir tant al patriotisme com al nacionalisme, i generar tant comportaments incloents, altruistes i de servei, com excloents, egoistes i de reivindicació.[24] Com qualsevol altre sentiment, quan és portat al paroxisme pot conduir a l'imperialisme o l'irredemptisme -la imposició cap a l'exterior de la mateixa nacionalitat-, i cap a l'interior condueix al totalitarisme i l'anul·lació de tota diversitat, tant de qualsevol altre col·lectiu com del mateix ésser humà, els interessos s'obliden en benefici d'un ens abstracte - la nació - que acaba per ser aliè, suscitant les habituals pàgines de destrucció en la història de la humanitat, i que en el cas del regne d'Espanya el nacionalisme espanyol van encunyar conceptes tan explícitament excloents com el de Antiespanya i els múltiples antiespanyolismes) va tenir els seus propis moments nefastos des de l'inici de la seva Història Contemporània en la successió gairebé ininterrompuda d'enfrontaments i guerres civils entre 1808 i 1939.
Origen històric
[modifica]Dels dos possibles orígens de l'estat nació, el cas espanyol seria el de l'estat preexistent que construeix la nació (en anglès, nation-building) sobre la base de les característiques de l'ètnia dominant, com ara l'idioma i tradicions, i en detriment d'altres ètnies esdevingudes minories nacionals.
Després de la Guerra de successió, partint del pòsit polític del Comte-duc d'Olivares i l'absolutisme d'en Felip V, l'assimilació de la Corona d'Aragó per la Corona castellana mitjançant els Decrets de Nova planta fou el primer pas en la creació de l'estat-nació espanyol. Com altres estats europeus contemporanis, la unió política és el primer pas en la creació de l'estat-nació, en aquest cas no sobre una base ètnica uniforme, sinó mitjançant la imposició de les característiques polítiques i culturals de l'ètnia dominant, en aquest cas la castellana, sobre les de les altres ètnies, esdevingues minories nacionals a assimilar.[25][26] De fet, des de la unificació política del 1714, les polítiques d'assimilació espanyoles vers els territoris catalanoparlants (Catalunya, País Valencià, les Illes, i part d'Aragó) i altres minories nacionals són una constant històrica.[27][28][29][30][31]
Després dels Decrets de Nova Planta, les accions, discretes o agressives, són continuades, i arriben fins al darrer detall, com ara, el 1799, la Reial cèdula que prohibeix "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".[32] Aquestes polítiques nacionalistes, a vegades molt agressives, han sigut i encara són la llavor dels reiterats conflictes territorials dins l'Estat.
En paralel a la primavera de les nacions, el procés nacionalitzador espanyol s'accelerà el s. XIX, de forma paral·lela a l'origen del nacionalisme espanyol, el moviment social, polític i ideològic que intenta conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat. Els polítics de l'època eren conscients que tot i les polítiques agressives dutes fins aquell moment, no existia la "nació espanyola" uniforme i monocultural, com ho indicava el 1835 l'Antonio Alcalà Galiano, quan a les Cortes del Estatuto Real defensava
«fer de la nació espanyola una nació, que ni ho es ni ho ha sigut fins ara»
El tombant del segle xix al XX i la primera meitat del s. XX han sigut els de més violència ètnica, coincidint amb el racisme que àdhuc arribà a identificar els estats amb races, en el cas espanyol amb una suposada raça espanyola sublimada en la castellana, de la que les minories nacionals eren formes degenerades de la primera a les que calia depurar.[31] En qualsevol cas, el principal cavall de batalla del nacionalisme espanyol són les llengues no castellanes, que al llarg dels darrers tres-cents anys s'ha intentat substituir pel castellà amb centenars de lleis i disposicions, però també amb accions de gran violència, com ara durant la guerra civil.[31][28]
Sense aturar-se la construcció de l'estat-nació l'actual perìode democratic consolidà un règim asimètric de bilingüisme, en el que progressivament s'ha teixit una teranyina de lleis i ajuds que priviligien el castellà[33][34][35][36][37][38][39][40] respecte el català, que esdevé la llengua feble del bilingüisme, i per tant, en absència d'altres estats on es parli, és sentenciat a la desaparició a mitjà o curt termini. En la mateixa linea, s'impedeix l'ús al Congrés espanyol,[41][42] i s'impedeix que sigui oficial a Europa, a diferència de llengües menys parlades com ara el gaèlic.[43]
Referències
[modifica]- ↑ Texto del fundamento jurídico 12, presentado por El País como texto de consenso entre los diez magistrados que discuten la sentencia, aunque estén en desacuerdo en otros puntos (El País, 21 de abril de 2010):
« La nación que aquí importa es única y exclusivamente la nación en jurídico-constitucional. Y en ese específico sentido el ordenamiento constitucional español no conoce otra que la nación española, con cuya mención arranca el Preámbulo de la Constitución, que dice fundamentarse en su indisoluble unidad (artículo 2) y con la que se cualifica expresamente a la soberanía que, ejercida por el pueblo como su único titular reconocido (artículo 1.2), se ha manifestado como voluntad constituyente en los preceptos positivos de la Constitución española. En el contexto del Estado democrático instaurado por la Constitución es obvio que, como tenemos reiterado, caben cuantas ideas quieran defenderse sin recurrir a la infracción de los procedimientos, instaurados por el ordenamiento para la formación de la voluntad general expresa en las leyes. Y cabe, en particular, la defensa de las concepciones ideológicas que, basadas en un determinado entendimiento de la realidad social, cultural y política, pretendan para una determinada colectividad la condición de comunidad nacional, incluso como principio desde el que procurar la conformación de una voluntad constitucionalmente legitimada para, mediante la oportuna e inexcusable reforma de la Constitución, traducir ese entendimiento en una realidad jurídica.
En tanto, sin embargo, ello no ocurra, las normas del ordenamiento no pueden inducir siquiera al equívoco en punto a la "indisoluble unidad de la nación española" proclamada en el artículo 2 de la Constitución, pues en ningún caso pueden reclamar para sí otra legitimidad que la que resulta de la Constitución proclamada por la voluntad de esa nación, ni pueden tampoco, al amparo de una polisemia por completo irrelevante en el contexto jurídico que, para el poder público, es el único al que constitucionalmente ha de atenderse, referir el término nación a otro sujeto que no sea el pueblo titular de la soberanía.
» - ↑ Artículo de El País, en el día siguiente al fallo; donde se indica: El fallo es prácticamente el mismo que el anticipado por este periódico en abril, relativo a la ponencia de Elisa Pérez Vera. En un comentario a la sentencia, el catedrático Juan José Solozábal indica que Debería entenderse bien la poda de los elementos identitarios a que procede la sentencia, tipo de ingredientes que por otra parte son un hallazgo necesario y conveniente en las normas estatutarias: la circunscripción espiritual de la condición nacional de Cataluña, el reconocimiento del catalán sin demérito del castellano, también lengua de Cataluña como de toda España, la apreciación correcta, pero no constitucional como en el caso vasco y navarro, de los derechos históricos.
- ↑ «nación». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà). «española». Diccionario de la lengua española. Real Academia Española (castellà).
- ↑ "Mantenía también los términos pueblo español, estableciendo una equivalencia entre ambos conceptos" (Manuel Delgado-Iribarren García-Campero, Letrado de las Cortes Generales) Sinopsi de l'article 1 de la CE
- ↑ Fundamento jurídico 12, op. cit.
- ↑ Acord per a un govern catalanista i d'esquerres a la Generalitat de Catalunya, 2003 Arxivat 2014-05-18 a Wayback Machine. Estatut basc de 1979
- ↑ Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, Nacions Unides, 1966 i Diari de sessions del Parlament basc de 15 de febrer de 1990 on es reclama el dret a l'autodeterminació del poble basc.
- ↑ Article 1 de la CE
- ↑ "La nación española no vale, pero sí vale la nación particular de cada sitio" (Carmen Iglesias, catedràtica de Historia de las Ideas y de las Formas Políticas de la Universidad Complutense de Madrid Entrevista
- ↑ Gregorio Peces-Barba, Manuel Fraga i Miquel Roca hablan durante el debate constitucional de la expresión «nación de naciones». Artículos Francisco Sosa Wagner: La nación de naciones no es ningún modelo territorial, es un disparate ("España no és una nación de naciones, pero si lo fuéramos deberíamos disimularlo y no decírselo a nadie, todas han acabado fatal"). Josep Ramoneda Nación de naciones, título común a dos artículos de opinión publicados en El País en el transcurso de cinco años: 02/10/2005 (El reconocimiento de la realidad plurinacional de un Estado no es ni negativo ni especialmente peligroso) y el 10/01/2010 (Ciertamente, las palabras no son inocentes. No fue porque sí que los constituyentes introdujeron el término "nacionalidades" en el texto constitucional. Fue el eufemismo de consenso que se pactó para evitar el término nación... La nación de naciones es inviable si las dos partes no la quieren). Juan Maldonado Gago España, una nación de naciones Arxivat 2016-03-03 a Wayback Machine., revistas.ucm.es
- ↑ «Article de [[Fernando Savater]] a [[el País]] de 4-10-1998». Arxivat de l'original el 2007-12-18. [Consulta: 18 desembre 2007].
- ↑
« En cuanto a la denominación, el precepto exige que se escoja la que mejor corresponda a su identidad histórica. Por regla general se han adoptado las denominaciones de ámbito geográfico ya acreditadas sin que se suscitara una problemática especial, con excepción de la Comunidad Valenciana donde la polémica entre los que defendían la denominación de País Valenciano y los que propugnaban el nombre histórico de Reino de Valencia, se superó pactando la de "Comunidad Valenciana u otros en los que hubo que nominar realidades nuevas en España, como los casos de Castilla La Mancha, Comunidad de Madrid o La Rioja". » - ↑ Como ejemplos de cada uno: Reino de León, Señorío de Molina, Condado de Urgell, Provincia de Guipúzcoa (la denominación original de Vizcaya es señorío y la de Álava condado; era habitual referirse al conjunto de las tres como provincias vascas o provincias vascongadas). La enumeración estereotipada de los títulos del Rey de España o Rey de las Españas (Hispaniarum Rex, ambas denominaciones utilizadas en la época) durante el Antiguo Régimen era la siguiente: Don Felipe (o, según tocara) Don Carlos, Por la gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, del Algarve, de Algeciras, de Gibraltar, de las Islas Canarias, de las Indias Orientales y Occidentales, de las Islas y Terrafirme del Continente Oceánico, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Brabante, de Atenas y Neopatria y de Milán, Conde de Absburg, de Flandes, del Tirol y de Barcelona, Señor de Vizcaya y de Molina, etc.
- ↑ Biblioteca de Autores Socialistas: Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) "El principio federativo. Capitulo V"
- ↑ Javier Pérez Royo Artículo en "El País" Arxivat 2010-12-09 a Wayback Machine. del 28-2-00: con la Constitución española en la mano cabían varias interpretaciones en lo relativo a la estructura del Estado.
- ↑ Vegeu la definició de «nacionalidad» al diccionari de la Real Academia Española.
- ↑ Distintas teorizaciones sobre el término nación, entre las que destacan la del romanticismo e idealismo alemán (Fichte) y la más racionalista francesa (Ernest Renan).
- ↑ Huizinga: El otoño de la Edad Media; Hobsbawm: The Invention of Tradition, Nations and Nationalism since 1780 : programme, myth, reality (Cambridge Univ. Press, 1990; ISBN 0-521-43961-2), Las revoluciones burguesas, La era del capitalismo, La era del imperio, Historia del siglo XX; Anderson: Imagined Communities: Reflections on the Origin and Spread of Nationalism, rev. ed., London: Verso. ISBN 0-86091-329-5
- ↑ Citado por Ramón Maíz Suárez en La frontera interior: el lugar de la nación en la teoría de la democracia y el federalismo, 2008, Ediciones Tres Fronteras, ISBN 9788475644158, pg. 76.
- ↑ Citado por Juan Carlos Garavaglia Construir el estado, inventar la nación: El Rio de la Plata, siglos XVIII-XIX, pg. 76.
- ↑ 2459/2455/Es2455 mapa.htm[Enllaç no actiu]
- ↑ Declaración de Nasajugoslavija.org Uno de los más importantes derechos humanos es la posibilidad de optar por la nacionalidad. Ese derecho es garantizado por varios documentos de la ONU, organizaciones regionales, como la UE y otros positivos documentos internacionales. Lo garantizan también las constituciones de la mayoría de los países, las constituciones de los nuevamente creados países en el territorio Yugoslavo también. La nacionalidad es un sentimiento individual de cada hombre, para cual el quiere optar, que considera como suya y como desea presentarse frente a los demás.
- ↑ Título VIII de la Constitución Española, especialmente los artículos 138 y 139, así como el artículo 9 del Título Preliminar.
- ↑ Patriotismo sí, nacionalismo no y El nacionalismo como problema (Colectivo Gracián).Patriotismo versus nacionalismo Arxivat 2011-09-12 a Wayback Machine., en Fundación Burke.
- ↑ Sales Vives, Pere. L'Espanyolització de Mallorca: 1808-1932. El Gall editor, 22-09-2020, p. 422. ISBN 9788416416707.
- ↑ Antoni Simon, Els orígens històrics de l’anticatalanisme, páginas 45-46, L'Espill, nº 24, Universitat de València
- ↑ Sobrequés Callicó, Jaume. Repressió borbònica i resistència identitària a la Catalunya del segle XVIII. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 29-01-2021, p. 410. ISBN 978-84-18601-20-0.
- ↑ 28,0 28,1 Benet, Josep. L'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 84-7826-620-8.
- ↑ Ferrer Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, p. 320. ISBN 978-8429723632.
- ↑ Lluís, García Sevilla. Recopilació d'accions genocides contra la nació catalana. Base, p. 300. ISBN 9788418434983.
- ↑ 31,0 31,1 31,2 Llaudó Avila, Eduard. Racisme i supremacisme polítics a l'Espanya contemporània. 7a. Manresa: Parcir, 2021. ISBN 9788418849107.
- ↑ Amorós, Andrés; Díez Borque, José María; Alvar, Carlos. Historia de los espectáculos en España (en castellà). Castalia, 1999, p. 167.
- ↑ «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2014 que afecten Catalunya». Plataforma per la llengua, 2015.
- ↑ «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2015 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua, 2015.
- ↑ «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2016». Plataforma per la llengua, 2016.
- ↑ «Report sobre les novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2017». Plataforma per la llengua.
- ↑ «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2018 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
- ↑ «Novetats legislatives en matèria lingüística aprovades el 2019 que afecten els territoris de parla catalana». Plataforma per la llengua.
- ↑ «Informe discriminacions lingüístiques 2016». Plataforma per la llengua.
- ↑ «Comportament lingüístic davant dels cossos policials espanyols». Plataforma per la llengua, 2019.
- ↑ «El Congrés a Bosch i Jordà: el català hi «està prohibit»». Naciódigital, 2013. Arxivat de l'original el 2022-12-23. [Consulta: 29 maig 2022].
- ↑ «La presidenta del Congrés de Diputats, Meritxell Batet, prohibeix parlar en català a Albert Botran (CUP) i li talla el micròfon». Diari de les Balears, 2020.
- ↑ «L'oficialització del gaèlic a la UE torna a evidenciar la discriminació del català». CCMA, 2022.