Partit Socialdemòcrata d'Alemanya
El Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (en alemany, Sozialdemokratische Partei Deutschlands) és un partit polític alemany d'ideologia socialdemòcrata fundat el 1863. És membre del Partit Socialista Europeu.
Ideologia del SPD
[modifica]El SPD és un partit de centreesquerra alemany, que forma part del PSE (Partit Socialista Europeu).
Història del SPD
[modifica]El primer antecedent del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya es troba en la fundació, el 23 de maig de 1863, de l'Associació General de Treballadors d'Alemanya (Allgemeiner Deutscher Arbeiterverein, ADAV, la primera organització obrera alemanya) per part de Ferdinand Lassalle. Es tractava d'una organització socialista de caràcter reformista, en la qual no participaven els marxistes alemanys. L'any següent es va fundar l'Associació Internacional de Treballadors (AIT, o I Internacional), i el 1868 se celebrava a Nuremberg el Congrés d'Associacions Culturals Obreres d'Alemanya, les organitzacions de les quals participants es van adherir a la Internacional, i el 1869 se celebrava el Congrés constituent del Partit Obrer Socialdemòcrata d'Alemanya (Sozialdemokratische Arbeiterpartei Deustchlands, SDAP). El nou partit obrer, liderat per Wilhelm Liebknecht i afí al marxisme, va adoptar en aquell congrés el Programa d'Eisenach (per la ciutat que es va celebrar), en el qual es definia el partit com la secció alemanya de l'AIT i s'exigiria, entre altres coses, la separació entre Església i Estat, el sufragi universal masculí, la substitució de l'exèrcit imperial per una milícia popular, l'abolició del treball infantil i l'establiment d'una jornada normal de treball, el desenvolupament d'un model fiscal progressiu i el suport estatal al cooperativisme.
En 1875, en el Congrés de Gotha, es va produir la unificació de l'associació lassalleana amb els eisenachians en el nou el Partit Socialista dels Treballadors Alemanys (Sozialistische Arbeiterpartei Deutschlands, SAPD). El SAPD va adoptar com primer programa el Programa de Gotha, que va rebre dures crítiques de Marx i Engels per incorporar massa concessions ideològiques a la teoria política lassalleana. En 1890 va adoptar el nom actual.
L'SPD va ser pioner en el treball entre les dones. El 1891 va publicar un article per a les dones treballadores, Die Gleich- heit. També enviava agitadores per a audiències femenines i van pressionar per un departament de dones al partit. Les reformes proposades per Clara Zetkin van ser adoptades per la majoria de partits socialdemòcrates europeus. Aquestes incloïen el vot, la igualtat legal, el finançament complet de la maternitat i les cures dels infants, així com condicions de treball adequades per a la salut de les dones.[1]
Otto von Bismarck va posar el partit fora de la llei el 1878 per les seves postures revolucionàries i pel seu republicanisme, encara que el partit va seguir presentant candidats, com independents, a les eleccions, convertint-se en el principal partit d'Alemanya. El 1890 va ser legalitzat de nou, contant en aquest any, en les eleccions generals, amb 1.400.000 vots que li van donar 35 diputats al Reichstag. A més tenia 19 diaris i 41 setmanaris, entre ells el seu òrgan teòric Die Neue Zeit (1883-1923; 6.000 exemplars). El 1905 comptava amb 400.000 afiliats. En 1912 es va convertir en la primera força del Parlament alemany amb 110 diputats de 409.
En el congrés de 1891 el SPD va adoptar reemplaçar el Programa de Gotha pel Programa d'Erfurt, elaborat per Karl Kautsky, Eduard Bernstein i August Bebel, en un sentit revolucionari més radical que l'anterior. No obstant això, el partit assumí que la transformació socialista de la societat havia de ser efectuada per un govern legitimat per unes eleccions democràtiques.
Durant la Primera Guerra Mundial va donar suport a la participació d'Alemanya en la guerra, cosa que va suposar la sortida del partit, en 1917, de la seva ala esquerrana, que va formar el Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya (USPD), i de la Lliga Espartaquista. Aquesta última va donar origen al Partit Comunista d'Alemanya (KPD) el 1918. Després de la proclamació de la república a Alemanya, el SPD es va convertir en part de la coalició de Weimar i en un dels pilars de la República de Weimar mateixa. Va liderar bona part dels gabinets de la república i el 1922 la majoria de l'USPD es va reintegrar en el SPD. El 14 de juliol de 1933 el partit va ser prohibit per les autoritats nazis després de ser l'únic partit que havia votat en contra de la Llei de plens poders, que donava poders extraconstitucionals al govern nazi. El SPD va establir la seu general a l'exili, primer a Praga i després a París i Londres. En acabar la Segona Guerra Mundial el SPD es va dividir en dos partits. A l'Alemanya Occidental va tornar a la normalitat; primer va estar a l'oposició i després va arribar al govern amb Willy Brandt i Helmut Schmidt, entre 1969 i 1982. Paral·lelament, a la part d'Alemanya sota administració soviètica, el SPD es va unir amb el KPD i va formar el Partit Socialista Unificat d'Alemanya (Sozialistische Einheitspartei Deutschlands), que va ser el partit oficial de la República Democràtica Alemanya fins poc abans de la seva desaparició. Així, el partit va deixar d'existir a la RDA fins al seu restabliment el 1989.
En el Programa de Bad Godesberg de 1959 el partit va abandonar oficialment el concepte de lluita de classes i els principis marxistes,[2] i després d'un període en el qual es va oposar a l'entrada a l'OTAN, es va convertir en un dels seus principals valedors. Poc després de la caiguda del mur de Berlín, es va formar el Partit Socialdemòcrata de la RDA (SPD-DDR, el qual, amb la reunificació de les dues Alemanyes, va unir-se al SPD. Sota el lideratge de Gerhard Schröder, va vèncer a les eleccions de setembre de 1998 i en coalició amb Els Verds va tornar al govern. L'aplicació de mesures moderades considerades neoliberals per l'ala esquerra del partit, va provocar descontentament en les seves bases, que havien anat disminuint des d'1.000.000 de militants el 1976 a 775.000 el 1998 i 600.000 al març de 2005.
Pel gener de 2005 una part de l'ala esquerra del partit va abandonar per a formar l'Alternativa Electoral pel treball i la Justícia Social (WASG) a la qual es va unir Oskar Lafontaine, antic president del SPD. A les eleccions federals de 2005 el SPD va aconseguir el 38,4% dels vots i 145 escons en el Bundestag, per darrere de la coalició CDU-CSU. Aquests tres partits van formar un govern de coalició sota el lideratge d'Angela Merkel, amb el líder socialdemòcrata Franz Müntefering com a vicecanceller.
A les eleccions federals del setembre de 2009 perderen un gran nombre de diputats i passaren a l'oposició, i la CDU/CSU formà coalició amb el FDP. El desembre de 2013 tornen a formar part del govern d'Angela Merkel. Aquest pacte va ser renovat després de les eleccions federals del 2017.[3]
El 2021, després de dues legislatures com a soci minoritari del govern d'Angela Merkel, el partit, liderat per Olaf Scholz, va guanyar les eleccions federals, i va aconseguir ser el partit més votat al Bundestag.[4] Com a conseqüència dels nous resultats, Olaf Scholz va esdevenir el nou canceller, en coalició amb els verds i l'FDP.[5]
Dades principals
[modifica]- Líder: Sigmar Gabriel.
- Nom en alemany: Sozialdemokratische Partei Deutschlands.
- Data de fundació: 1863.
- Estat amb més presència: Hamburg (45,6%)
- Estat amb menys presència: Saxònia i Turíngia (12,4%).
- Seu central: Willy Brandt Haus (Berlín).
Situació actual del SPD
[modifica]Lidera govern federal des del 2021.
Als estats
[modifica]Governa en solitari a:
Governa amb la CDU a:
Governa amb els Verds a:
Governa amb els Verds i la CDU a:
Governa amb L'Esquerra a:
Governa amb L'Esquerra i Verds a:
Resta a l'oposició a:
Estadístiques
[modifica]| Resultats al Bundestag des de 1949[6] | |||
|---|---|---|---|
| Any | % | Escons | Candidat |
| 1949 | 29,2% | 131 | Kurt Schumacher |
| 1953 | 28,8% | 151 | Erich Ollenhauer |
| 1957 | 31,8% | 169 | Erich Ollenhauer |
| 1961 | 36,2% | 190 | Willy Brandt |
| 1965 | 39,3% | 202 | Willy Brandt |
| 1969 | 42,7% | 224 | Willy Brandt |
| 1972 | 45,8% | 230 | Willy Brandt |
| 1976 | 42,6% | 214 | Helmut Schmidt |
| 1980 | 42,9% | 218 | Helmut Schmidt |
| 1983 | 38,2% | 193 | Hans-Jochen Vogel |
| 1987 | 37,0% | 186 | Johannes Rau |
| 1990 | 33,5% | 239 | Oskar Lafontaine |
| 1994 | 36,4% | 252 | Rudolf Scharping |
| 1998 | 40,9% | 298 | Gerhard Schröder |
| 2002 | 38,5% | 251 | Gerhard Schröder |
| 2005 | 34,2% | 222 | Gerhard Schröder |
| 2009 | 23,0% | 146 | Frank-Walter Steinmeier |
| 2013 | 25,7% | 193 | Peer Steinbrück |
| 2017 | 20,5% | 153 | Martin Schulz |
| 2021 | 25,7% | 206 | Olaf Scholz |
Vegeu
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Clements, Barbara. «3. Socialist Feminist». A: Bolshevik Feminist: The Life of Aleksandra Kollontai, 1979.
- ↑ Orlow, Dietrich. Common destiny : a comparative history of the Dutch, French, and German social democratic parties, 1945-1969. Nova York: Berghahn Books, 2000, p. 190. ISBN 978-1-78238-987-3.
- ↑ «Bundestag reelects Merkel as chancellor» (en anglès), 14-03-2018. [Consulta: 30 abril 2023].
- ↑ Henley, Jon «After SPD win in Germany, is Europe’s centre left on the rise?» (en anglès). The Guardian, 28-09-2021. ISSN: 0261-3077.
- ↑ «Who is Olaf Scholz, Germany's new chancellor? – DW – 12/08/2021» (en anglès). [Consulta: 30 abril 2023].
- ↑ http://www.btw05.de/hist_brd.html Arxivat 2009-02-13 a Wayback Machine.
Enllaços externs
[modifica]
| Partits representats al Bundestag (735) |   | |
|---|---|---|
| Partits representats als 16 Parlaments Regionals | ||
| Partits representats al Parlament Europeu (96) | ||
| Partits sense representació parlamentària | ||
| Partits històrics desapareguts |
| |
