Kadima

Kadima

(he) קדימה
Dades
Tipus	partit polític
Alineació política	centrisme
Història
Creació	24 novembre 2005
Data de dissolució o abolició	2015
Activitat
Membres	96.000 (2012)
Governança corporativa
Seu	Pétah Tiqvà (Israel)
Presidència	valor desconegut (2015–)
Altres
Color

Nit de les eleccions de 2009 a la seu de Kadima

Kadima, de vegades transcrit com a Qadima,(hebreu: קדימה‎, Kadima, «endavant») fou un partit polític israelià d'ideologia centrista. Fou fundat pel primer ministre Ariel Xaron després d'abandonar el dretà Likud, el 21 de novembre de 2005. Kadima, que significa "Cap endavant" o "Endavant", aparegué pocs dies després que Xaron el fundés. Això no obstant, aquest nom no fou adoptat de forma immediata, sinó que el nom inicial fou "Responsabilitat Nacional" (en hebreu, אחריות לאומית, aharayut leümit [aχaʁaˈjut leu'mit]), nom proposat per la ministra de justícia Tsippi Livni i amb el suport fervorós de Reüven Adler, col·laborador i assessor d'estratègia de Xaron. Encara que "Responsabilitat Nacional" fou considerat un nom provisional, en principi era molt més popular que Kadima, i semblava que seria el nom definitiu. Però el 24 de novembre de 2005 s'anuncià que el partit adoptaria el nom definitiu de Kadima.

Rumors de ruptura

La tensió política entre Xaron i la dreta més radical, tant dins del Likud com fora, fou un tema d'especulació en els mitjans de comunicació israelians. El rumor que Xaron podria abandonar el seu propi partit per fundar-ne un de nou, format pels seus aliats del Likud i obert als membres descontents d'altres partits, es conegué a Israel com el "big-bang", ja que comportaria una reorganització radical del mapa polític israelià.

Secessió del Likud

Diversos factors van desencadenar la sortida de Xaron del Likud. Després de la ruptura oficial del partit, Xaron va assegurar que era una decisió presa sense pensar molt, per la qual cosa els crítics han posat en dubte el seu paper com a nou referent polític i com a forjador de coalicions en l'actual Israel.

L'objectiu de Xaron en crear el Kadima és el no haver d'estar sotmès a les rígides directrius del Likud, a més de poder optar a un tercer mandat com a primer ministre el 2006.

Escenari de la ruptura

Xaron és conegut per les seves complexes coalicions en la política d'Israel. Va començar la seva carrera política amb tendències esquerranes, quan pertanyia a les Forces Armades d'Israel i sota la tutela de David Ben-Gurion. De fet, Xaron va arribar a ser líder del partit d'esquerra Xelomtsiyyon. Després, la seva ideologia va anar evolucionant cap al centredreta i va començar a assentar-se en el Likud, el qual va arribar al poder per primera vegada el 1977 sota el lideratge de Menahem Beguín.

Quan Xaron va emergir com heroi de guerra després de la Guerra del Yom Kippur (1973), va aportar el seu prestigi personal per impulsar el Likud d'una forma extraordinària i va ajudar que arribés el poder sota el lideratge de Menahem Beguín en 1977. El creixement del Likud va portar a la democràcia israeliana a la seva fase de maduresa, ja que era la primera vegada que un partit de l'oposició arribava al poder de forma pacífica. Va ser també un triomf dels ideals del Revisionisme Sionista, que va aconseguir representació al govern israelià.

Xaron va col·laborar en la creació del Likud en ser un element integrador (Likud significa "consolidació") entre alguns partits liberals israelians i el Herut, tots ells coneguts globalment com a Gahal. Xaron va liderar el Likud des de 1999, arrabassat el lloc a Binyamín Netanyahu. Es va convertir en primer ministre d'Israel en 2001.

Xaron va formar una altra coalició quan va convèncer els laboristes el desembre de 2004 que li van donar suport per dur a terme el seu pla d'evacuació de la franja de Gaza, formant un govern d'unitat. D'aquesta manera, Xaron va deixar aïllats als partits més radicals de la dreta, que fins aleshores havien estat els seus aliats més ferms.

Oposició interna dins el Likud

El 2005, la portada a terme del pla de retirada unilateral israeliana va treure a la llum les discrepàncies internes en el si del Likud i en la societat israeliana en general. Netanyahu va accelerar la fractura del partit en presentar-se com el líder de la facció més conservadora, que es negava a l'evacuació. Al mateix ritme que la popularitat de Xaron creixia entre la ciutadania israeliana, anava minvant dins del seu propi partit.

Xaron es va beneficiar políticament de l'inici de la Intifada d'Al-Aqsa, el setembre de 2000, en resposta al fracàs de les negociacions amb els palestins per arribar a una "situació final" a la cimera de Camp David de 2000. Mentre Ehud Barak continuava fent concessions als palestins a la conferència de Taba el gener de 2001, les onades d'atemptats suïcides van crear una sensació general d'inseguretat, i una forta desconfiança en la bona fe dels palestins. El descontentament general amb les polítiques de centreesquerra i les falses perspectives d'assolir una pau negociada amb els palestins va provocar un tomb a la dreta en el panorama polític, que va ser aprofitat per Xaron i el Likud.

Xaron va ser nomenat primer ministre al març de 2001, havent vençut els laboristes de Barak per un ampli marge. Xaron va ser reelegit de manera aclaparadora en 2003, batent al laborista i pacifista Amram Mitsnà.

Quan Xaron va començar a alinear-se amb els laboristes i altres partits més moderats, els polítics més dretans del Likud s'alçaren com els seus opositors més ferotges, propiciant diverses derrotes a la Kenésset. Com a mostra de descontentament, rebutjar confirmar els aliats més propers de Xaron en alguns llocs ministerials en 2005. Aquesta ruptura de la disciplina de partit va debilitar les polítiques governamentals de Xaron, el qual va haver de dedicar per complet a mantenir la unitat del partit.

Netanyahu va dimitir el 7 d'agost de 2005 com a ministre d'Economia, al·legant que no estava disposat a participar en un govern que posava en perill la seguretat dels ciutadans d'Israel en imposar el pla de retirada de Gaza. Xaron va ser incapaç d'aconseguir que el Comitè Central del Likud aprovés la designació del seu aliat Ehud Olmert per substituir Netanyahu, la qual cosa va suposar una gran frustració i humiliació personal per Xaron.

Dimissió dels ministres laboristes

L'etapa final de la ruptura es va produir quan Ximon Peres, aliat de Xaron, va ser derrotat de manera inesperada pel líder del Histadrut, Amir Peretz, en les eleccions primàries del Partit Laborista el 8 de novembre de 2005.

La primera decisió de Peretz en el seu nou càrrec va ser la de retirar tots els ministres laboristes del govern d'unitat de Xaron, reclamant la dissolució de la Kenésset i l'anticipació de les eleccions per a març de 2006, les quals en principi estaven previstes per al novembre del mateix any.

Quan tots els ministres laboristes havien dimitit, Xaron va perdre el suport de l'ala més centrista del laborisme, que havia aconseguit gràcies a la moderació de la seva agenda política, consistent en converses contínues amb la ANP per aconseguir unes "fronteres permanents" i la resolució final del conflicte palestino-israelià.

Moviments futurs

Tal com implica el nom de Kadima, Xaron afirma que pretén anar "cap endavant". L'ala dretana del Likud l'ha frustrat a causa de la seva inflexibilitat, ja que aquests sempre han demanat més contrapartides per part dels palestins. Alguns, fins i tot, han demanat la seva sortida del Likud, al·legant entre altres raons, la condemna del seu fill Omri Xaron el 14 de novembre de 2005 per haver obtingut fons il·legals per finançar les últimes campanyes electorals.

Xaron va obtenir immediatament el suport oficial de més dels 14 membres de la Kenésset (més d'un terç dels 40 membres del Likud de la Kenésset) necessaris per poder optar als beneficis constitucionals que s'atorguen als nous partits.

Xaron continuarà com a primer ministre i ara té la facultat de cobrir a voluntat els llocs que van deixar els ministre laboristes. Durant la primera setmana de l'existència del nou partit, Xaron va intentar cobrir aquestes vacants amb membres del Kadima. El 22 de novembre de 2005, Xaron va aconseguir el beneplàcit del president Moixé Qatsav i del fiscal general Menahem Mazuz per convocar eleccions anticipades el 28 de març de 2006.

El Partit Laborista Israelià, soci de la coalició de govern amb Kadima amenaçà amb fer caure el govern si Olmert dimitia després de les investigacions policials sobre presumpta corrupció durant els seus mandats com a ministre i com a alcalde de Jerusalem i va presentar la seva renúncia a Peres el 21 de setembre de 2008. El 23 de setembre de 2008, Peres va demanar a Tzipi Livni, líder del partit Kadima, que formés un nou govern, però no ho va aconseguir i es va haver de convocar eleccions anticipades. A les eleccions legislatives d'Israel de 2009, fou el partit més votat i va obtenir 28 escons.

Objectius i plataformes polítiques

Al principi, la política del Kadima va ser el reflex directe de les idees i objectius de Xaron.

Tanmateix, la desbandada que s'ha produït (i es continua produint) des del Likud i en menor mesura des d'altres partits, fa pensar que el Kadima podria acabar sent un mer substitut del Likud, però sense l'ala més radical, és a dir, Netanyahu i els seus afins. És a dir, que la maniobra de Xaron podria haver servit únicament per desfer-se de Netanyahu i així poder apropiar per complet del nou partit. La radicalització i aïllament del Likud és tal que fins i tot Xaül Mofaz, ministre de defensa, que en principi va rebutjar unir-se al Kadima, va acabar unint-se a Xaron després de comprovar que tenia perduda la batalla de les primàries contra Netanyahu.

Des del Kadima s'ha assegurat que pretenen establir un partit realment centrista i liberal. Sembla que Xaron vol atraure polítics d'altres partits sense importar les seves anteriors ideologies, a canvi que acceptin el seu lideratge i la implementació d'una agenda moderada. Xaron creu fermament en el full de ruta i manté una forta aliança amb el president nord-americà George W. Bush, la qual cosa serà un pilar bàsic en la política exterior del nou partit.

Membres influents del Kadima

• Ehud Olmert, Ex-primer ministre d'Israel.
• Tsippi Livni, Exministra de Relacions Exteriors, presidenta del partit i cap de l'oposició. Candidata a Primer Ministre pel Qadima per a les eleccions de febrer de 2009.
• Xaül Mofaz, Exministre de Transport. Perdé les eleccions internes del Qadima contra Livni per un escàs marge. Fou Comandant en Cap de les FDI i més tard Ministre de Defensa.
• Ximon Peres, President d'Israel.
• Dalia Itzik, Expresidenta de la Kenésset.