Vés al contingut

Melilotus

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuMelilotus Modifica el valor a Wikidata

melilot Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneEukaryota
RegnePlantae
OrdreFabales
FamíliaFabaceae
SubfamíliaFaboideae
GènereMelilotus Modifica el valor a Wikidata
Mill., 1754
Nomenclatura
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata

Melilotus és un gènere de plantes amb flors de la família de les fabàcies. Els seus membres són plantes cultivades o bé males herbes dels camps cultivats. Són espècies originàries d'Europa i Àsia, i actualment s'han estès per tot el món.

Usos

[modifica]

Els Melilotus són aliment de diverses larves de lepidòpters, com les del gènere Coleophora.

Es fan servir sovint com a adob verd perquè, colgant-les, les plantes retornin al sòl el nitrogen que han fixat els microorganismes simbiòtics de les seves arrels. Precisament, una de les espècies de Rhizobium s'anomena Rhizobium meliloti.

Anticoagulant

[modifica]

Aquest llegum és comunament conegut per la seva olor dolça, causada per la presència de cumarina als seus teixits. La cumarina, tot i que és responsable de l'olor dolça del fenc i de l'herba acabada de segar, té un sabor amarg, i, com a tal, possiblement actua com un mitjà de la planta per desincentivar el consum dels animals.[1] Els fongs (incloent-hi Penicillium, Aspergillus, Fusarium, i Mucor [2]) poden convertir la cumarina en dicumarol, un tòxic anticoagulant. En conseqüència, el dicumarol es pot trobar en el melilot en descomposició, i va ser la causa de l'anomenada malaltia melilot, descrita per Frank Schofield en el bestiar en la dècada de 1920[3] i estudiada, en la dècada de 1940, per Karl Paul Link i el seu equip, que van descobrir la warfarina.[4] Algunes varietats del melilot (trèvol dolç) s'han desenvolupat amb baix contingut de cumarina i són més segurs per al farratge i l'ensitjat [5]

Taxonomia

[modifica]

Als Països Catalans són espècies autòctones les següents:[6]Melilotus altissima, M. neapolitana, M. indica, M. italica, M. alba, M. sicula, M. infesta, M. sulcata, M. segetallis, M. elegans i M. officinalis.

Referències

[modifica]
  1. «Phytochemicals.info:Coumarin». [Consulta: 26 novembre 2011].
  2. Edwards WC, Burrows GE, Tyr RJ: 1984, Toxic plants of Oklahoma:clovers. Okla Vet Med Assoc 36:30-32.
  3. «Dicoumarol (moldy sweet clover) toxicosis in a group of Holstein calves». J Vet Diagn Invest 7:420-422, 1995.
  4. Overman, R. S .; Stahmann, M. A .; Huebner, C. F .; Sullivan, W. R .; Spero, L .; Doherty, D. G .; Ikawa, M .; Graf, L. H .; Roseman, S .; Link, K. P. «[http: //www.jbc.org/content/153/1/5.full. pdf Studies on the hemorrhagic sweet clover disease. III. Anticoagulant activity and structure in the 4- hydroxycoumarin group]». Journal of Biological Chemistry, 153, 1944, pàg. 5-24.
  5. «Sweet clovers: What is the difference between yellow sweet clover and white sweet clover?».
  6. Flora dels Països catalans Bolòs i Vigo Barcelona 1980

Enllaços externs

[modifica]
  • ILDIS as of November 2005